Pel.lícules·Series

PASIÓN POR PEAKY BLINDERS

Recuerdo cuando empecé a ver el primer capítulo de esta serie británica y no me convenció… Qué locura y que equivocada estaba!! Mi mente sólo captaba la historia de unos gitanos ingleses que se quieren hacer con el control del juego, armas y tráfico de alcohol a principios del siglo XX en Birmingham. Lo que vendría a ser la mafia actual. Lo que empieza como algo tosco, barriobajero y protagonizado por una familia totalmente desestructurada y violenta coge nuevos aires y se refina durante las tres temporadas que hemos podido ver hasta ahora. Los Shelby, estos matones con ínfulas de señores, estan capitaneados magistralmente per un Tommy Shelby que es pura atracción sin límites. Sí señoras, ese Tommy que no le tiene miedo a nada (o a casi nada) va transformándose en un marido enamorado y abnegado padre de família hasta que el destino le vuelve a poner en su camino. El camino de liderar una banda de rudos y violentos hombres que sólo quieren dinero, alcohol, drogas y buena vida.

Esta serie seguramente despertará tantos partidarios como detractores. Yo me encuento  entre los primeros, la verdad. De momento sólo hay tres temporadas acabadas, entre las que podemos encontrar diversas diferencias. La primera se trata de que lleguemos a conocer a los diferentes componentes dela historia, los Shelby, la policía con Campbell al frente, y los distintos clanes que existen en Birmingham dedicados a negocios sucios. En la segunda temporada, después de recuperarnos del gran cliffhanger que nos dejan en el final de la primera, nos adentramos más en las estrategias, pactos, y traiciones diversas en que todos los componentes se verán inmersos. Y en la tercera, ya dan un paso más allá y entran en juego los intereses de los zares rusos y sus ganas de frenar el comunismo, con la Iglesia implicada en medio. Ya han renovado para una cuarta y quinta temporada, por lo que los fans de esta magnífica serie podemos respirar tranquilos.

La banda sonora destaca sin duda en las características que hacen que Peaky esté en mi top 5. Variedad sin perder personalidad: Nick Cave, Jack White, Red Right Hand… Además, técnicamente la veo cuidada, original, distinta a lo que últimamente he visto. Planos secuencia que la hacen única.

Anuncios
Pel.lícules·Sin categoría

CAROL O EL RETRAT D’UN AMOR LÈSBIC

Vull aprofitar aquesta entrada per parlar també del tractament del lesbianisme en algunes de les darreres pel.lícules que s’han estrenat sobre aquest tema. A Carol, el director Todd Haynes parla d’un tema bastant tabú al cinema d’avui en dia com és l’amor entre dues dones. En aquest cas interpretades magistralment per una Cate Blanchett en el paper d’una burgesa que s’enamora d’una joveneta dependenta, Rooney Mara. Carol, adapta una novel.la atípica de l’escriptora Patricia Highsmith que es va publicar el 1952. Tant l’escriptora com el cineasta comparteixen l’interés pel fons de les relacions homosexuals.
Des del primer moment Carol demostra que el que veiem és un exercici de cinema totalment estilitzat, serè i a vegades fred, marcat per l’encorsetament de l’època amb un enorme flashback que Haynes utilitza per explicar la història. Una història en la qual les dues protagonistes donen el millor de sí mateixes i que en cap moment dubtes dels sentiments que sobrevolen l’atmosfera del film. Fins i tot, l’espectador pot respirar l’ofegament social amb què es troben tots dos personatges que han d’escapar de tots i de tothom per poder viure lliurement la seua relació. Evidentment aquest amor, recorda a la multipremiada La vida de Adéle amb la qual Abdelaffif Kechiche va posar en el punt de mira la relació homosexual més deshinibida entre l’Adéle i la Léa Seydoux. Amb una mica més de sexe, per descomptat, que a la més recatada Carol. En resum, aneu a veure Carol per gaudir d’una història d’amor explicada amb gran ofici i també per recordar que tots els que s’estimen es mereixen el respecte.
Pel.lícules·Sin categoría

(no) ES MI TIPO

Avui parlaré d’una pel.lícula poc comercial del belga Lucas Belvaux. Però abans vull fer una menció especial per la feina que està duent a terme els cinemes Funatic a la ciutat de Lleida. Van nèixer amb la intenció d’oferir pel.lícules indies i d’autor i des d’un bon començament van apostar per la versió original en alguna de les seues sessions. Precisament jo vaig aprofitar una d’aquestes, en francès, per poder gaudir de No es mi tipo. Si el començament el film aposta per una comèdia romàntica entres dos personatges d’afinitats i classes socials molt diferents, al llarg de la pel.lícula l’autor s’endinsa més en els sentiments reals i convulsos que tenen lloc en moltes relacions de parella. El director Lucas Belvaux va començar una trilogia de pel.lícules amb 38 temoins al 2012 pero amb No es mi tipo, adaptació d’una novel.la de Philippe Vilain, ha arribat a fer una bona pel.lícula que deixa un regust amarg a l’espectador.

 

Hi ha una parella protagonista interpretada per Émilie Dequenne i Loïc Corbery que pertanyen a mons molt diferents. Ell és professor de filosofia i ve d’una família intel.lectual típicament parisina i ella és una perruquera d’un poble de l’extrarradi com és Arras. Precisament el lloc és el tercer índex d’aquest triangle amorós. No es mi tipo mostrao explicar res i deixa la resposta a l’espectador.  Una pel.lícula per pensar.