La directora, Laura Garcia, debuta amb una mirada sensible i honesta sobre els trastorns mentals en l’esport d’elit; mentre Alba Sáez impressiona en el seu primer paper protagonista gràcies a una transformació física i interpretativa d’una entrega excepcional
Guanyadora del premi ASECAN a la millor òpera prima al Festival de Màlaga, Corredora confirma l’arribada d’una nova veu cinematogràfica capaç d’abordar temes complexos amb sensibilitat i rigor. En el seu debut al llargmetratge, la directora construeix un relat íntim que s’endinsa en l’experiència d’un brot psicòtic sense caure en el sensacionalisme ni en els estereotips que sovint han acompanyat la representació de les malalties mentals a la pantalla.

Una de les grans revelacions de la pel·lícula és Alba Sáez, que afronta el seu primer gran paper protagonista amb una maduresa sorprenent. La seva interpretació destaca tant per la intensitat emocional com per l’exhaustiva preparació física que exigeix el personatge. Sáez no només convenç com a corredora d’elit, sinó que transmet amb una autenticitat colpidora les contradiccions, les pors i la vulnerabilitat d’una dona que veu com la seva realitat es trenca. Aquesta doble exigència, esportiva i dramàtica, es converteix en un dels pilars d’una pel·lícula que troba en el cos i en la ment els seus principals camps de batalla. Per què la lesió de la corredora no és visible, no obstant, no la deixa continuar amb els seus entrenaments habituals. Aquest és el quid de la pel.lícula.
Lluny de plantejar la salut mental com una derrota, Corredora aposta per una mirada esperançadora (Spoiler alert) que culmina en un final entès com una victòria íntima: no la de superar o esborrar la malaltia, sinó la d’acceptar-la, comprendre-la i aprendre a conviure-hi. És precisament en aquesta honestetat on la pel·lícula troba la seva


































































