• Corredora, quan el cinema transforma el dolor en una línia d’arribada

    La directora, Laura Garcia, debuta amb una mirada sensible i honesta sobre els trastorns mentals en l’esport d’elit; mentre Alba Sáez impressiona en el seu primer paper protagonista gràcies a una transformació física i interpretativa d’una entrega excepcional

    Guanyadora del premi ASECAN a la millor òpera prima al Festival de Màlaga, Corredora confirma l’arribada d’una nova veu cinematogràfica capaç d’abordar temes complexos amb sensibilitat i rigor. En el seu debut al llargmetratge, la directora construeix un relat íntim que s’endinsa en l’experiència d’un brot psicòtic sense caure en el sensacionalisme ni en els estereotips que sovint han acompanyat la representació de les malalties mentals a la pantalla.

    Una de les grans revelacions de la pel·lícula és Alba Sáez, que afronta el seu primer gran paper protagonista amb una maduresa sorprenent. La seva interpretació destaca tant per la intensitat emocional com per l’exhaustiva preparació física que exigeix el personatge. Sáez no només convenç com a corredora d’elit, sinó que transmet amb una autenticitat colpidora les contradiccions, les pors i la vulnerabilitat d’una dona que veu com la seva realitat es trenca. Aquesta doble exigència, esportiva i dramàtica, es converteix en un dels pilars d’una pel·lícula que troba en el cos i en la ment els seus principals camps de batalla. Per què la lesió de la corredora no és visible, no obstant, no la deixa continuar amb els seus entrenaments habituals. Aquest és el quid de la pel.lícula.

    Lluny de plantejar la salut mental com una derrota, Corredora aposta per una mirada esperançadora (Spoiler alert) que culmina en un final entès com una victòria íntima: no la de superar o esborrar la malaltia, sinó la d’acceptar-la, comprendre-la i aprendre a conviure-hi. És precisament en aquesta honestetat on la pel·lícula troba la seva

  • Se tiene que morir mucha gente

    Anna Castillo, Macarena García i Laura Weissmahr mostren veritat i vulnerabilitat en una sèrie que parla de sentir-se perdut sense deixar de riure-se’n

    Se tiene que morir mucha gente arriba a Movistar Plus+ amb la voluntat clara de convertir el malestar generacional en comèdia negra. Creada per Victoria Martín i basada en la seva pròpia novel·la, la sèrie retrata tres amigues atrapades entre la frustració laboral, la precarietat emocional i la sensació que la vida adulta no s’assembla gens a allò que els havien promès. Tot amanit amb un cinisme i uns diàlegs àcids que atrauen des del primer moment.

    El resultat és una ficció incòmoda, neuròtica i molt contemporània, que troba els seus millors moments quan deixa de voler agradar i abraça completament el caos dels seus personatges. Uns personatges que estan magníficament interpretats per Laura Weissmahr, Macarena García i una inconmesurable Anna Castillo. Cal destacar també a la petita Sofia Otero que no deixa de brodar cada diàleg que aborda.

    Com deia, Anna Castillo és qui sosté bona part del pes emocional de la sèrie. El seu personatge viu permanentment al límit, entre l’apatia i l’explosió nerviosa, i Castillo aconsegueix transmetre aquesta fragilitat sense convertir-la en caricatura. Una depresiva funcional que vomita a la tele i que, en el fons, només vol ser estimada.

    Macarena García treballa des d’un registre diferent i complementari. El seu personatge és més contingut, més aparentment funcional, però García deixa entreveure constantment una frustració silenciosa. La química entre les dues actrius és evident i sembla que ve de temps i és que la realitat, una vegada més, ajuda a que els personatges connectin des d’un lloc completament versemblant.

    En canvi, Laura Weissmahr aporta una energia més seca i distant, gairebé glacial en alguns moments, com el seu aspecte físic. La seva presència funciona com a contrapunt al caos emocional de les altres protagonistes.

    El millor del repartiment és que evita la temptació de convertir aquestes dones en heroïnes generacionals perfectes. Les actrius treballen des de la contradicció, l’egoisme i la vulnerabilitat, i això dona a la sèrie una autenticitat poc habitual dins la ficció contemporània sobre amistat femenina.

    El resultat és una sèrie amb moments brillants, però irregular, que sovint confon la identificació amb el personatge amb la profunditat real. Tot i això, el treball de les actrius aconsegueix sostenir el que el guió no sempre acaba d’arrodonir

  • “Cumbres Borrascosas”: el vendaval gòtic d’Em­erald Fennell que sacseja un clàssic

    Avui al blog arribo a la cinquantena de crítiques — qui m’ho havia de dir. I ho faig amb una adaptació que m’ha remogut per dins: Cumbres Borrascosas, la nova mirada d’Emerald Fennell a la tragèdia eterna d’Wuthering Heights d’Emily Brontë.

    Fennell confirma el que ja intuïem abans de Saltburn i de Promising Young Woman: és una directora amb una personalitat poderosíssima i una capacitat per explorar les zones més fosques de l’ànima humana. Aquí abandona el sarcasme contemporani per submergir-se en una tragèdia romàntica devastadora, però el seu segell hi és present: la tensió emocional, la incomoditat, la bellesa que frega el dolor.

    L’adaptació no és una reproducció literal del text, és una visió particular de l’artista que transforma l’obra en un relat visceral que explora l’ obsessió, la destrucció i la passió amb una força tan crua com hipnòtica.

    La història, fidel a l’esperit de Brontë, és pura fatalitat. Els sentiments es confonen en un paisatge aspre, gairebé hostil, que es converteix en un personatge més. El vent, la boira, els silencis… tot pesa. Tot ofega.

    Els dos protagonistes estan magnífics, amb una química que crema a la pantalla. Però he de destacar especialment el treball de Margot Robbie, que ofereix una interpretació plena de matisos: fràgil i ferotge alhora, apassionada fins a l’autodestrucció. Hi ha mirades seves que expliquen més que pàgines senceres de diàleg.

    La banda sonora és un altre dels punts forts: juntament amb la partitura de Anthony B. Willis, la col·laboració musical de Charli XCX aporta una banda sonora que combina elements gòtics amb una energia contemporània, amplificant les emocions de cada escena.
    Com a periodista i com a espectadora veterana, celebro les adaptacions que no tenen por de rellegir els clàssics amb una veu pròpia. Aquesta no és una versió còmoda ni complaent. És intensa, fosca i profundament tràgica. I potser per això mateix, tan necessària.

    Seguim sumant cinema al blog. I que en vinguin moltes més.

  • París a cau d’orella

    Diuen que la primera vegada que vas a París t’enamores de la ciutat, però és a la sisena quan realment comences a entendre-la. Lluny de les llistes de ‘monuments imprescindibles’ i del soroll de les multituds, aquest viatge m’ha revelat un París íntim i majestuós que només es mostra quan la temporada baixa buida els carrers. Entre el vapor d’unes moules-frites i el silenci de galeries de vidre com la Colbert, he descobert que la ciutat no és un escenari estàtic, sinó un organisme viu que, quan et desvies dels camins transitats, encara és capaç de deixar-te sense paraules.
    Aquesta vegada, però, el viatge ha tingut un matís diferent: el privilegi de conviure amb un parisien. Viure la ciutat des de dins, seguint els seus ritmes i rutines, ha estat la clau per despullar París dels llocs de turistes i abraçar-ne l’essència més pura. Amb aquesta nova mirada, la ruta no podia començar en un altre lloc que al Palais de Tokyo. És un inici simbòlic: mentre et submergeixes en la transgressió de l’art contemporani més punter, les seves grans vidrieres et tornen, de sobte, la imatge de la Torre Eiffel. És un joc visual fascinant on la modernitat més radical dialoga cara a cara amb el monument més emblemàtic, recordant-te que a París el passat i el futur no només conviuen, sinó que es necessiten i que atrauen per igual al visitant.

    Després d’unes quantes visites, una creu que ja coneix els codis de la ciutat, fins que Saint-Germain-des-Prés decideix treure el cap. El que fins ara m’havia semblat un barri d’aparador, s’ha revelat en aquest viatge com el veritable cor bategant del París més intel·lectual i autèntic. Perdre’s per les seves cantonades, on l’aroma del cafè acabat de fer es barreja amb l’olor de paper antic de les llibreries, ha estat el meu gran descobriment. Passejar per davant de Saint Sulpice i sentir-se dins de “El código da Vinci” o seure en una de les seves terrasses escalfades no era només fer turisme; era participar d’un ritual que sembla aturat en el temps. En la calma de la baixa temporada, Saint-Germain no es visita, es respira.


    Si Saint-Germain va ser la revelació, el Musée Rodin va ser la confirmació del luxe que suposa viatjar sense multituds. Recórrer els seus jardins a l’hivern, amb les escultures de bronze emergint entre la nuesa dels arbres, és una experiència gairebé mística. Sense la barrera de les càmeres i les cues, el Pensador sembla més absort que mai i la majestuositat de l’Hotel Biron es desplega amb una claredat que només la calma permet. A més aquest luxe el vam trobar compartit amb Dior. Rodin i Dior, quin binomi! Resulta que l’emplaçament de l’escultor francès més conegut de tots els temps fou l’escenari escollit per mostrar la instal·lació Haute Couture. Una obra immersiva que mostra el diàleg que es pot establir entre l’alta costura i el marc històric de l’Hotel Biron. 


    Però París no seria París sense els seus petits plaers terrenals. Després de tanta alimentació per a l’ànima entre galeries i museus, no hi ha res com refugiar-se en un bistro acollidor per gaudir d’unes moules-frites. Un plat sense pretensions, però que en la seva senzillesa amaga l’essència de la vida parisenca: saber gaudir del moment. També vam aprofitar per prendre la famos soupe d’oignon i les illes flotants, que van acabar d’endolcir la nostra visita. 

    Aquest sisè viatge m’ha ensenyat que la ciutat no s’esgota mai si saps com mirar-la. Me’n vaig amb la maleta plena de nous racons i la certesa que, quan torni per la propera vegada, París m’estarà esperant amb una altra sorpresa amagada en qualsevol xamfrà, disposada a tornar-me a enamorar.

  • Materialistas, dirigida per Celine Song, és la seva segona pel·lícula després de l’oscaritzada Vidas pasadas (Past Lives). Protagonitzada per Dakota Johnson, Chris Evans i Pedro Pascal, la cinta es presenta com una comèdia romàntica amb una mirada intel·ligent sobre l’amor i el consumisme modern.

    Lucy (Dakota Johnson), matchmaker professional a Nova York, es veu atrapada entre dos interessos amorosos: Harry, un «unicorn» ric interpretat per Pedro Pascal, i el seu ex, John, un actor en dificultats encarnat per Chris Evans. La pel·lícula explora el dilema entre diners i amor.

    Celine Song construeix una pel·lícula visualment cuidada, amb enquadraments elegants i una atmosfera sofisticada ambientada a Manhattan. El guió juga amb tòpics de rom-com i els desmunta, plantejant la pregunta de si l’amor és una transacció o una veritable connexió. Fins aquí tot correcte però…

    Però personalment, em sembla que, tot i les bones idees, el final acaba essent massa “san-seacabó”: un desenllaç americà que em deixa la sensació d’un tacte massa suau, d’aquells finals que miren de ser neutrals i assequibles a tothom. És el que volia dir amb “edulcorat made in USA”: una conclusió amable, però que dilueix part de la complexitat emocional plantejada.

    Alguns fragments brillen, com la primera cita entre Lucy i Harry: afilats, carregats de veritat, just el que esperes d’una comèdia romàntica intel·ligent. També hi ha frases carregades de picardia i consciència, per exemple:

    “No sé si me gustas o si me gustan los lugares a los que me llevas” (EscribiendoCine)


    Aquest tipus de línies subratllen amb ironia i sinceritat la superficialitat dels codis amorosos que la peli vol criticar. Però cap al final, els diàlegs es tornen una mica… previsibles, massa diplomàtics. Em manca aquell cop de puny emocional que et faci pensar i sentir alhora.

    Cal dir que el trio protagonista, encapçalat per Dakota Johnson destaca en les seves interpretacions. Però, Pedro Pascal, tot i el seu magnetisme natural i la seva presència escènica queda molt desdibuixat. El seu Harry, ric i elegant, s’acaba convertint en un arquetip de ric sense matisos. Em sembla que Pascal podria haver portat el personatge molt més enllà: un home amb escletxes emocionals, no només un «príncep blau guapo» (i molt).


    Conclusió i recomanació

    Materialistas és una pel·lícula amb una proposta interessant: trencar amb la rom-com tòpica des d’una mirada moderna i crítica. Té moments aguts, estètica refinada i ligams intel·ligents entre amor i capitalisme. No obstant això, quedes amb la sensació que no es salta realment cap frontera emocional; el final massa convencional resta força a la premissa.

  • Inici d’un viatge cinèfil apassionant

    🎬 Nova aventura cinèfila a la vista! Cinefòrum en VO italiana, comença el 28 d’abril!

    Amants del cinema, apunteu la data: el 28 d’abril comença una nova etapa per a mi (i espero que també per a vosaltres)! Em fa molta il·lusió compartir que engego una nova aventura moderant un cinefòrum dedicat al cinema italià en versió original. Sí, sí, heu llegit bé: pel·lis en italià, subtítols (per si de cas 😅) i moltes ganes de veure, escoltar i parlar de cinema com il faut.

    Aquest projecte neix de l’amor pel bon cinema, per les històries que toquen l’ànima i per aquella màgia que només el cinema europeu —i l’italià en particular— sap transmetre. I per començar amb bon peu, us mostrarem tres joies del cinema italià de les que queden gravades.

    • Amarcord de Federico Fellini – Un viatge a la infància i adolescència, passat pel filtre únic i surrealista del gran mestre Fellini. Humor, nostàlgia i personatges que semblen sortits d’un somni (o d’un deliri!). És una declaració d’amor als records i a l’Itàlia d’ahir.
    • Cinema Paradiso de Giuseppe Tornatore – Prepara’t per plorar com una magdalena (i no t’amaguis, que aquí estem entre cinèfils!). Aquesta carta d’amor al cinema i a les sales de poble et toca la fibra. A més, la banda sonora d’Ennio Morricone és una carícia per l’ànima.
    • La vida és bella de Roberto Benigni – Guanyadora de tres premis Oscar i milers de cors. Una història que combina tendresa, humor i tragèdia en plena Segona Guerra Mundial. Benigni ens ensenya que fins i tot en el pitjor dels contextos, l’amor i la imaginació poden salvar-ho tot.

    El cinefòrum serà un espai per veure, escoltar, compartir i gaudir. Res de crítiques elitistes ni anàlisis massa tècniques: aquí es tracta de mirar, sentir i parlar amb passió. I si acabem parlant una mica en italià… millor que millor!

    T’hi apuntes? Ens veiem a la primera sessió que tindrà lloc el proper dilluns a la Biblioteca Pública de Lleida!

  • Quan tot se’n va en orris…o no

    Dani de la Orden dirigeix el seu cinquè llargmetratge i posa tota la carn a coure. Sí, sí, aquesta vegada no ha posat el fre i per què? Doncs, perquè entre d’altres, compta amb animals escènics com Emma Vilarasau, Alberto San Juan o bé Clara Segura. També hi destaquen Enric Auquer, Macarena García i una Maria Rodríguez Soto sublim.

    Jo catalogaria La casa en flames, aquesta nova pel·lícula de de la Orden, com una dramèdia que barreja de manera molt equilibrada de drama i comèdia. I sobretot és una història excel·lent sobre les intrahistòries familiars i el pes de la soletat. Tot això, en un escenari immillorable, Cadaquès i en una casa meravellosa digna de qualsevol família burgesa barcelonina. Evidentment, el lloc triat no és casualitat ja que el director impregna tot el llargmetratge d’una fina ironia i crítica de la classe benestant catalana i els monstres que crea.

    El punt de partida et desarma tot i que la trama se centra en la Montse que està emocionadíssima perquè està a punt de passar un cap de setmana amb tota la família a casa seva a Cadaqués, a la Costa Brava. Està divorciada fa temps, el seu ex (Sanjuan) té una nova parella, els seus fills han crescut i fa temps que fan la seva vida sense fer-li cap cas, però a la Montse res ni ningú no aconseguirà fastiguejar-li els ànims. I evidentment, utilitza la seva intel·ligència i savoir faire per posar cadascú al seu lloc. La manera d’aconseguir-ho no és la més políticament correcta però a ella no li importa…

    La casa esdevindrà una metàfora del drama familiar que batega durant tot el film i que condueix a l’espectador a a un clímax esperat. Cada membre, amb les seves mentides, està que crema i la casa de la seva infantesa no deixa de ser el paisatge que mostra l’autodestrucció familiar i on surten tots els draps bruts que, ja ho sabeu, sempre s’han de netejar a casa!

    No deixeu d’anar la cinema per veure aquesta magnífica obra amb guió d‘Eduard Solà, on es nota aquesta proximitat amb el teatre i impregnada de vivències com les de molts de nosaltres en una casa (vida familiar) segurament més modesta. Si s’ha de destacar alguna «però», diria que el final és una mica descafeïnat pel meu gust, però no suficient per no posar en una situació incòmoda a l’espectador.

  • «Poor things»: el jardí de les delícies de Lanthimos

    «Criatura» es diu d’una persona gran que fa coses d’infant. Efectivament, aquesta és la premisa de la nova pel.lícula del grec Yorgos Lanthimos que li està reportant no pocs premis a la seva protagonista, Emma Stone. Stone està sublim en el seu paper radical de petita Frankenstein que vol descobrir món a base d’experiències. Aquesta bogeria de guió és una adaptació de la novel·la d’Alasdair Gray i conté diàlegs cínics, àcids i divertits que fa que en molts moments de la pel·lícula no puguis deixar de somriure.

    Bella Baxter (Emma Stone) viu amb el seu creador en un món en blanc i negre que l’espectador identifica amb una presó. Ella vol volar i fa un viatge iniciàtic i d’alliberament personal i sexual mentre es va convertint en la dona que li pertoca per l’edat que té. Però la jove no vola sola, ho fa de la mà de diferents homes que la guien, l’acompanyen o la coarten en aquesta cerca d’experiències. Començant pel seu amant (Mark Ruffalo més còmic que mai) i acabant per altres subjectes masculins que intentaran lligar-la en molts moments del film. Però ella tornarà a les arrels per viure tal i com li surt del cor.

    Lanthimos mostra aquest fàbula d’alliberament femení a través d’una òptica completament surrealista passada per un ull de peix o bé per transicions del blanc i negre al color. Cal destacar també l’escenografia i la banda sonora que et martelleja quan ho ha de fer i et reconforta cap al final del viatge de la Bella. I no ens oblidem del vestuari que ja seria la cirereta del pastís. És tant singular i cridaner que no ens imaginem la protagonista vestida de cap altra manera. Les mànigues abullonades ja tornen a ser tendència gràcies a Bella.

  • Perfect Days o la felicitat de les petites coses

    Entro al cinema ja avisada que estic davant d’una de les millors pel·lícules que es van poder veure al Festival de San Sebastián. Els meus ulls i orelles ja estan àvids de bon cinema i Wim Wenders me’l proporciona. Ens regala una «joia», el director alemany torna a Tòquio anys després de dirigir Tokio-Ga amb la millor ficció dels darrers anys.

    Perfect Days segueix el dia a dia d’un home que neteja banys públics a la capital de l’imperi nipó i ho fa amb una dignitat i una estima per la seva feina admirables. El protagonista sembla que ha trobat l’equilibri interior fent que la rutina diària esdevingui un cant a la llibertat i a la felicitat dels petits detalls (com el de compartir un tres en ratlla amb un desconegut).

    La magistral interpretació, avalada per un premi a Cannes, de Kôji Yakusho evita que el personatge de Hirayama caigui tant en aquest estereotip del japonès mirat pels ulls dels espectadors occidentals. La sensació que tens mentre segueixes el dia a dia d’aquest personatge és de serenor i te n’adones que tens un somriure constant als llavis. Tot i que Wenders capta la rutina de Hirayama mai ho fa des del mateix punt de vista, el director ho evita per no cansar a l’espectador i per mostrar que cada dia és diferent.

    Aquesta pel·lícula, a més, ve acompanyada per una banda sonora espectacular i nostàlgica que on s’hi van combinant cançons de Lou Reed amb altres com «The house of rising sun». Feu-vos un favor i aneu al cinema! Seran uns diners molt ben invertits.

  • La sèrie The Last of Us ofereix una història emocionant i convincent, plena d’acció, tensió i moments emotius. Però el que fa que aquesta sèrie sigui realment memorable és la relació entre els dos protagonistes principals, Joel i Ellie. Cal dir que la vaig començar a veure, amb certes reticències perquè neix d’un videojoc i ho combina amb la ciència ficció. Però el que realment destaca d’aquest producte d’HBO és l’estreta relació que s’estableix entre els dos protagonistes, interpretats per Pedro Pascal i Bella Ramsey.

    Des del primer moment en què es coneixen, Joel i Ellie són dos personatges molt diferents. Joel és un home dur i experimentat, que ha viscut en un món post-apocalíptic durant anys i ha après a sobreviure en les pitjors condicions. Ellie, en canvi, és una jove adolescent que encara té moltes coses per aprendre sobre la vida i el món que l’envolta.

    No obstant això, a mesura que la sèrie avança, veiem com Joel i Ellie van desenvolupant una relació molt especial, basada en la confiança, la comprensió i l’afecte mutu. A mesura que es van enfrontant als diferents desafiaments que els apareixen, es van conèixer més profundament, revelant les seves pors, les seves debilitats i les seves esperances.

    El vincle entre Joel i Ellie es va tornant cada vegada més fort, fins al punt que són capaços de fer el que sigui per protegir-se i esdevenen casi com un pare i la seva filla. Tots dos són orfes en aquest món dictatorial i apocalíptic.

  • Ha estat la darrera pel·lícula de la multipremiada directora Icíar Bollaín la que m’ha fet tornar al cinema dins aquesta nova normalitat. He de dir que l’al.licient ha estat poder tornar-hi de la mà de Screenbox Funatic i la seva aposta per mantenir l’oferta de cinema de qualitat a la nostra ciutat. Bé, doncs, entrant en matèria cal destacar la profunditat moral que s’amaga darrere la Boda de Rosa, una feel good movie amb un rerefons que ens fa identificar profundament amb el personatge, interpretat de manera magistral per Candela Peña. Ella és la Rosa, una dona que amb quaranta-cinc anys s’adona que només s’ha dedicat a tenir cura de les persones que l’envolten però sempre deixant de banda els seus somnis. Fins que… prem el botó nuclear (que diu la protagonista de la cinta) i ho fa petar tot. Ella és el pilar de la seva família i sense la seva presència tot trontolla. Una família que viu i ha crescut entre València i Benicássim, destacant el fet que apareguin els actors barrejant el català i el castellà durant el metratge.

    La germana gran (Nathalie Poza) podria ser qualsevol de les nostres amigues amb una gran feina, aconseguida després d’anys de carreres i màsters, que per pal·liar la seva soledat es llença a la beguda. L’altre germà de Rosa, l’Armando, és d’aquells que no tenen temps per res que no sigui la feina i evidentment, la seva família se’n recent…. Menció especial a l’actuació de Sergi López com Armando, és bestial com entendreix el personatge que d’entrada podria provocar rebuig i acaba entrant als cors dels espectadors i fent-lo inoblidable.

    Evidentment és una pel·lícula de personatges, de i per lluïment dels actors que en formen part, però tots ells dirigits per una mà femenina i es nota. No és un film només per a dones però jo diria que sí que és feminista, sense militància però amb conviccions. Jo crec que és una peli perfecta per gaudir i emergir d’aquesta nova realitat que ens ha dut la pandèmia. Igual sortiu del cine i també teniu ganes de prèmer el botó nuclear…

  • Aquesta és una de les setmanes més especials des que ha començat l’any. Ho és perquè sóc espectadora de la setmana pels cinemes Screenbox Funatic de Lleida i això comporta una sèrie de deures però també molta gratificació.

    L’espectador/a de la setmana és una de les moltes iniciatives que duen a terme aquestes cinemes des de la seva inauguració, al 2004. Escric aquesta entrada per mostrar el meu compromís i absoluta defensa de la necessitat de veure pel·lícules en sales i no només a la televisió. Anar al cine és un ritual i per qui en gaudeix, no es pot substituir per qualsevol «altra cosa». Funatic va nèixer i ha crescut com una alternativa a les sales multicines convencionals i ho fa per mostrar que hi ha un altre «setè art» potser més desconegut, o menys mediatitzat, que val molt la pena i pel qual s’ha d’apostar. No només com a exhibidors sinó també com a espectadors.

     

    En fi, jo només volia agrair al cinema la seva tasca transmissora d’històries, records i emocions. Hem passat d’escoltar les històries dels avis i àvies a les pantalles gegants i com no, al home cinema. Però no canvio les sales de Funàtic per cap d’altres ja que són el refugi per somniadores que escapem del món exterior i on precisament hi trobem el caliu, el benestar i la saviesa d’altres històries viscudes i narrades.

    Una famosa dita de Truffaut deia que «qui estima la vida, estima el cinema», en primer lloc vida i en segon cine. Truffaut ja tenia molt clar que les pel.lícules ens fan viure situacions inimaginables, històries de vida que cal viure. I en aquesta tesitura ens trobem…

    Llarga vida al cinema!!!

     

  • Quina sensació més meravellosa entrar a una sala sense expectatives i sortir veient-les totes completes. Doncs això em va passar amb Solo nos queda bailar, una delícia de drama gay georgià que narra de manera exquisita el despertar a l’amor homosexual d’un ballarí enmig d’un clima de falta de llibertat sexual a Tiflis. El director, Levan Akin va haver de superar molts problemes per poder enregistrar la majoria d’imatges en escenaris reals del seu país d’origen matern, ja que se li van tancar les portes de tots els teatres i ballets georgians i va gravar el film sota amenaces i amb guàrdies de seguretat vigilant a tot l’equip.


    Amb aquests ingredients encara se’m va fer més interessant i atractiva per veure. El resultat és una peça artística bellament filmada i exquisítament interpretada per dos joves actors amateurs (Levan Gelbakhiani i Bachi Valishvili) que retrata com el despertar homosexual del protagonista fa que s’hagi d’enfrontar amb el seu entorn familiar, professional i personal. Solo nos queda bailar narra la conquesta de la llibertat a través de la dansa.

    Akin s’endinsa en les seves arrels familiars per mostrar aquesta cultura, tan desconeguda per la majoria d’espectadors, a través de la dansa tradicional georgiana on els homes han de mostrar la seva masculinitat de manera orgullosa i on el protagonista en destaca per la seva sensiblitat i vulnerabilitat a l’hora de ballar-la, i on expressa aquesta «diferència» a través de les seves mans.

    En definitiva es tracta d’una història intimista on els diàlegs, molts cops, són substituïts per gestos i mirades furtives entre els dos amants i ballarins. Unes mirades que parlen sobre la impossibilitat del protagonista de viure la seva sexualitat amb plenitud. Moltes de les escenes i les mirades em recorden a Call me by your name però evidentment, l’entorn dels protagonistes, dista de ser tan idílic com el del poblet italià on transcorre l’altre despertar homosexual per antonomasia dels darrers anys, filmat per Luca Guadagnino.

    Si voleu veure una de les «pel.lícules més belles» d’aquest 2020 correu als cinemes i no us deixeu escapar Solo nos queda bailar.

     

  • L’any nou ha arribat amb el nou títol de Polanski sota el braç. J’accuse (aquí traduïda com El oficial y el espía) denuncia la injustícia comesa contra el famós militar jueu Alfred Dreyfus, acusat d’espionatge en favor d’Alemanya. La pel·lícula del director francès ha guanyat recentement el segon premi més important del Festival de Cannes però s’ha vist envoltada d’una gran polèmica ja que una jove acusava el director d’haver abusat d’ella el 1975 quan tenia 18 anys i Polanski no va anar a recollir el guardó. Aquest fet retroalimenta el ja conegut passat pròfug del director que no pot posar els peus a EEUU per haver mantingut relacions sexuals amb una menor.

    No ens desviem del tema del film, però res és casual ja que a la pel·lícula  s’hi pot trobar un paral·lelisme entre el judici mediàtic que envolta Polanski i el judici contra el capità de l’exèrcit francès acusat d’alta traïció amb proves falses. Una autèntica cacera de bruixes que avui es podria equiparar als linxaments que es duen a terme a les xarxes socials. Aquest cas ens recorda al de Woody Allen, perseguit i acusat a les xarxes per un cas prescrit, però no oblidat.

    El cas Dreyfus va aparèixer en un pamflet històric d’Émile Zola, precisament el J’accuse del títol que va marcar una època. Una història d’espionatge, traïcions i odis que ens ressonen molt amb l’actualitat. Al capdavant del repartiment, Jean Dujardin, (amb un Òscar a la butxaca per The Artist) dóna vida de manera impecable al coronel Picquart. Se li reconeix el mèrit perquè és un comediant que ha d’estar absolutament impassible i fred com a militar de l’època. Picquart va desenredant la trama darrera de l’acusació de Richard Dreyfus, interpretat en aquest cas, per Louis Garrel. Un Garrel en plena eclosió ja que encadena un treball després d’un altre sense parar. Com a director de Un hombre fiel,  com a actor apareix en la última adaptació de Mujercitas (Greta Garwig) i ara sota les ordres de Polanski.

    Tots dos broden els personatges que encarnen en aquest drama èpic de finals s.XIX perfectament ambientat en un Paris sobri, recte i autoritari que amaga sota l’estora les seves misèries d’estat. Hi ha una part del film més thriller, on Polanski fa magníficament allò que sap fer, angles buits, plans fugaços, personatges tancats entre despatxos… Tot per mostrar una burocràcia militar que vol mantenir el seu nom net tot i haver degradat a un oficial per alta traïció falsificant proves.

    És aquest fet el que fa meravellosa aquesta pel·lícula, veure al llarg de les dues hores de metratge, la podridura del sistema a través dels despatxos militars; a l’espectador li falta l’aire perquè en tot moment es mostra una societat tancada que amaga el seu antisemitisme. Polanski tria la manera menys simpàtica de presentar aquest affair i se’n surt d’una manera òptima.

     

     

  • Tens quinze anys i vius en una societat «aparentment» normal. Tens les inquietuds, les pors i els dubtes habituals dels adolescents i ho expliques a un públic que d’entrada no et coneix ni et jutja. Així comença AKA (Also Known as), una de les obres de teatre més premiades dels darrers temps. Protagonitzada únicament per un jove actor, Albert Salazar, en qui recau tot el pes d’una peça magníficament escrita per Daniel J. Meyer.

    En Carlos (A. Salazar) atrapa als espectadors des del minut 1 a través d’un monòleg de més d’una hora i els porta dins de l’univers milennial, de les xarxes socials, del hip hop i els monopatins. Ho fa seguint un ritme in crescendo que manté l’atenció del públic en una primera mitja hora frenètica centrada en el despertar sexual i la búsqueda del jo del protagonista. Cal dir que en Carlos és un noi adoptat que prové d’un país d’origen àrab sense especificar i que sempre va vestit amb una amb caputxa que pretén tapar els trets ètnics que el caracteritzen. Però ell no acaba d’entendre perquè se li recorda que no sembla «d’aquí» ja que ell s’hi sent absolutament.

    Amb aquest conflicte identitari continua el text de Meyer fent especial atenció a la primera trobada sexual del protagonista (molt ben exemplificada per un Salazar magistral…) que desemboca en una espècie de condemna imposada per una societat que marca als «que vénen de fora». Aquí cal destacar la diferència entre com se sent un i com el veuen els altres. L’obra fa especial èmfasi en aquesta dualitat per explicar la situació que li toca viure al Carlos després de la seva innocent descoberta del sexe.

    AKA sempre es presenta en formats petits perquè busca la complicitat de l’actor amb el públic que va a veure’l. Hi ha un escenari central que representa l’habitació del protagonista i a la mateixa alçada dels espectadors. Això fa que aquesta fàbula de la recerca de la identitat se’t vagi ficant endins i surtis conmocionat del teatre. Si voleu sentir, compartir, enfadar-vos i reflexionar sobre l’adolescència, aneu a veure AKA.

     

     

  • Vull fer menció en aquest blog d’aquest film perquè no deixa de ser una seqüela del que en realitat ens va endinsar en el món dels amics de Guillaume Canet. Sí ,sí, Petits mouchoirs va ser l’inici de tot. Gairebé una década després de Pequeñas mentiras sin importancia els que llavors estaven en la trentena ja llueixen arrugues però tant a la cara com al cor. Han envellit i ho han fet amb tots els problemes que comporta enfrontar-se a l’edat adulta.

    En aquest cas el punt d’inflexió i que fa que es retrobin és el 60è aniversari del Max (François Cluzet) que té moltes coses a amagar i a qui, en un principi la sorpresa del retrobament no li fa ni punyetera gràcia. No obstant, el que queda clar un cop més és que l’important del film és que tots comprenguin que allò més important és l’amistat. I necessiten dues hores de metratge per arribar a aquesta conclusió… No obstant, si la primera part passa més sense pena ni glòria, la segona desencadena en una sèrie d’esdeveniments que emfasitzen aquesta importància de l’amistat.

    A diferència de la primera pel·lícula, on els personatges es menteixen tota l’estona, aquí ja els trobes vivint en la veritat i parlant de les coses que havien amagat tots aquests anys. Parlar amb claredat és vital, segons Canet, per la parella, la colla d’amics i fins i tot la societat. No obstant, el film no es presenta com un drama ja que s’intenta que els personatges se’n vagin sortint dels seus problemes i conflictes vitals. HI ha tocs d’humor, música que tapa moltes vegades els problemes i la casa de Cap Ferret on la colla d’amics es va trobar fa 10 anys!!

    Tot i la música, la duració excessiva i la poca originialitat de la proposta de Canet fa que el film no vagi més enllà d’una pel·lícula agradable que funciona com a entreteniment i que la salva la colla de genials actors que reuneix el cineasta i actor. Entre ells destaquen François Cluzet, Marion Cotillard, Benoît Magimel i Gilles Lelouche. També pendents de l’aparició sorpresa de Jean Dujardin… Estigueu atents i amusez-vous!!

     

  • Parasite o la lluita de classes a la coreana

    Torno, després d’un temps per mi, a escriure en aquest blog que em dóna vida. No he escrit aquí però això no vol dir que no hagi anat al cinema. El setè art és catàrtic i sanador. I aquesta vegada us vull parlar de la nova proposta del coreà Bong Joon-ho, que s’anomena Paràsits. Si, sí, aquelles éssers microscòpics que s’aprofiten d’uns altres, una metàfora que s’arrossega al llarg de tot el metratge i que li va com anell al dit al film de Joon-Ho. Podríem parlar d’una obra mestra i una de les millors pel.lícules de l’any que arriba encaminada a la cursa dels Òscar.

     

    Centrem-nos, ja que la darrera guanyadora de la Palma d’Or de Cannes narra la història d’una família dels baixos fons d’una gran urbs a Corea del Sud que se les ingenia per sobreviure en un soterrani sense ventilació, salubritat ni wi-fi!. Es tracta del pare, mare i dos fills, autèntics supervivents d’una societat classista i estamental que fa molt difícil el contacte entre classes i a sobretot, passar de l’una a l’altra. Però la fortuna (representada per una pedra) farà que aquesta família entri en contacte i acabi parasitant un nucli familiar de classe benestant que es deixa envair poc a poc pels diferents membres del clan dels baixos fons.

    Joong-Ho barreja amb mestria diferents gèneres per explicar aquesta mescla inusitada de classes que va des del drama i la crítica social fins al thriller d’essència hitchkoniana que desenvoca en un final totalment inesperat per l’espectador. Crec que és una de les pel·lícules que expliquen més bé i més clarament (a nivell visual, metafòric i narratiu) la lluita de classes i la misèria humana que acompanya a cadascuna d’elles. Ni els rics es salven d’aquesta crítica sutil i transgressora que fa d’una societat com la coreana però que es pot extrapolar a qualsevol societat europea o de països del primer món. Parásitos no vol ser una crítica real de la lluita de classes ja que es presenta més aviat com una al·legoria que arriba a ser totalment desmesurada en alguns moments.

    Les més de dues hores de metratge es queden curtes per entendre la profunditat del relat de Joong-Ho que amb violència, relats en segon terme i subgèneres es fica endins de l’espectador fins arribar a les entranyes. Allí queda el pòsit d’amargor, emoció i fins i tot empatia que provoquen aquests paràsits…

  • Gigantes heridos

    Enrique Urbizu ha dejado claro que es un director 10 y que puede capitanear trabajos cinematográficos en formato serie como lo ha hecho con Gigantes. Un serial que ya se está volviendo de culto y lleva poco tiempo abierto en Movistar Plus. ¿Pero que ofrece Gigantes que no tengan otras series? Yo creo que unos personajes al límite, una interpretación impecable y una historia con mucho trasfondo.

     

    Una familia de narcotraficantes que controla la entrada de la droga a Europa por España… tiene bastantes ingredientes para parecerse a una de las series de moda de los últimos años cómo Narcos. Pero es bastante más que eso. Yo creo que el narcotráfico sólo es el escenario para hablar de las relaciones que se establecen entre tres hermanos tiranizados por un padre sin escrúpulos. Urbizu repite con José Coronado, su actor fetiche, que se transforma en el patriarca del clan de los Guerrero, una familia que se considera invencible y va descubriendo poco a poco, que no lo son.

    La verdadera historia de Gigantes se encuentra en la pugna entre los tres hermanos (Isaak Férriz, Daniel Grao y Carlos Librado) para ocupar el lugar del padre. Una lucha que les lleva a querer acabar con la vida de los otros. Es cómo esa pintura de Goya de Saturno devorando a sus hijos… pero con la crudeza actual.

    A lo largo de los 6 capítulos de la primera temporada –la segunda acaba de terminar de rodarse en Oporto y ya se está pensando en la tercera–, van desfilando infinidad de tramas que se abren a temas como el funcionamiento de la Policía, los jueces, el CNI o los medios de comunicación, con Madrid como trasfondo y la entrada de droga por el estrecho. Si todavía no habéis encontrado una serie que os enganche, no dejéis de ver Gigantes!

  • El viaje de Nisha

    Salgo del cine pensando que afortunada que soy, siendo mujer, de haber nacido en una ciudad como Lleida. Lo sé y lo reafirmo después de ver un drama com el Viaje de Nisha. Se trata de una coproducción alemano-sueca-noruega que narra la historia adolescente de Nisha, una joven noruega con raíces pakistaníes. Y desde el principio del metraje de Iram Haq vemos que a la protagonista, interpretada por una magnífica Maria Mozhdah, le va a tocar sufrir. Sufrir sólo por la condición de mujer. Sí, mujer joven que se siente libre y actúa como tal en un país avanzado como Noruega.

    En una cultura, la pakistaní, donde la mujer y sus relaciones sentimentales están reservadas al matrimonio, Nisha debe llevar una doble vida, comportándose de una forma con sus amigos y de otra muy distinta en casa…hasta que las cosas se tuercen. Empieza entonces un descenso a los infiernos de la protagonista, que no para de recibir castigos allá dónde va por el mero hecho de ser mujer. El primer desencuentro se produce en casa de sus padres que deciden llevarla a Pakistán para adaptarse a su cultura. Pero debe volver a Noruega porque allí tampoco encuentra su lugar.

    El viaje de Nisha no deja de ser un cuento moral de las diferencias culturales entre padres emigrantes y sus hijos criados en el nuevo país. Los padres no pueden entender los comportamientos liberales de sus hijos. Agraviados en este caso por el hecho de ser una hija (casi sin voz ni voto) que debe decidir al final de la película qué salida tomar. Nunca será fácil pero las circunstancias y las diferencias irreconciliables obran su desenlace.

    Para amantes del cine indie con inquietudes sociales y ganas de cambio!

     

     

  • Mary Shelley, la mujer que creó a Frankenstein

    Parece que el cine se va dejando llevar por esta ola de feminismo bien entendido que ha emergido durante este último año en diferentes àmbitos de nuestra sociedad.  Y ha sido una mujer, Haifaa Al Mansour quien nos cuenta la dramática historia de la autora de uno de los libros más leídos de todos los tiempos: Frankenstein.

    Mary Wollstonecraft Godwin es una joven de dieciseis años (Elle Faning) que, tras conocer al carismático poeta Percy Shelley, un hombre con ideas avanzadas para la época, se enamora a primera vista. A pesar de la diferencia de edad inician un romance, que se complica cuando la familia de Mary lo descubre, prohibiendo que ambos vuelvan a verse. Después de muchos avances y retrocesos y piedras en el camino consiguen estar juntos formando un cálido trio con la hermanastra de Mary.

    Todo embilece cuando entra en escena Lord Byron que deja embarazada a la hermanastra mientras se encama con Percy Shelley (muy a favor de la libertad sexual) y se enfrenta intelectualmente con Mary. Es en casa de Byron donde nace la idea de escribir un cuento que en caso de Mary desemboca en Frankenstein.

    Pero lo importante de la historia, desde mi punto de vista, que es la lucha de la escritora para que se le reconozca la autoría del libro es tratado muy deprisa en el film. Creo que AlMansour dedica demasiado metraje a la historia de infortunios de los Shelley para querer explicar la reivindicación feminista de la protagonista en cinco minutos. Después de ver el filme queda claro que veces es tan interesante la historia detrás de la obra como la obra  Misma. En el fondo no deja de ser la lucha de una artista para conseguir el reconocimiento en un mundo de hombres. Y lo mejor de la historia es que Mary empieza a escribir de verdad cuando ya no tiene nada que perder y allí empieza otra historia…

     

     

     

Crea tu propio sitio web gratis en WordPress.com.Crear tu propio sitio web.
Empezar gratis