Música

Roger Mas: “Fa 20 anys m’hauria venut l’ànima per una bona cançó, ara només vull ser feliç”

Vull compartir en aquest blog l’entrevista que vaig fer a Roger Mas per @thenewbarcelonapost!

Roger Mas és més un trobador modern que un cantautor convencional. O, més ben dit, és el cantautor de Verdaguer, de qui reivindica el seu esperit contestatari, o de Maragall, a qui en el seu darrer disc ha fet pujar al Parnàs. L’autor solsoní ens convida a explorar aquesta muntanya grega, amb connotacions mitològiques i considerada la residència de les muses, on podem trobar lletres meravelloses sobre la nostra terra, la natura, la tradició i les arrels. És el seu desè treball, vint anys després del primer, Les flors del somni (1997).

Com el mateix títol evoca, Mas retorna al món dels poetes, que tan bé coneix, adaptant textos de Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Eulàlia d’Anzizu, Toni Gol i Roca i Amadeu Vidal i Bonafont. Un dels seus dons és la capacitat de recuperar textos antics i cançons tradicionals, però que quan passen pel seu sedàs sonen absolutament contemporanis. De teló de fons del disc, l’escenari habitual: el país, les seves tradicions i contradiccions i l’etern conflicte amb Espanya.

A la cançó d’autor catalana hi ha una llarga tradició de musicar poesia i ell ho fa des de la maduresa i l’equilibri, sense estridències. “Costa molt arribar a aquest equilibri. Quan vaig començar fa 20 anys m’hagués venut l’ànima per una bona cançó, ara sé que només vull ser feliç fent el que faig”. I de moment ho ha aconseguit, ja que és dels pocs músics del nostre país que pot viure exclusivament de la seva professió i a més ho fa gaudint dels petits plaers mundans i sense renunciar a ser ell mateix: “s’ha de saber jugar entre l’acceptació, que no resignació, i l’impuls de fer coses noves”. Per al cantautor, “la vida s’ha d’anar vivint i saber quins són els propis límits, per empènyer-los de tant en tant”. Gaudeix aquesta lluita vital des de la seva Solsona natal, font constant de la seva inspiració i l’indret que més el fa tocar de peus a terra. Nosaltres hi hem conversat, per al The New Barcelona Post, a “Cal Trepat”, una antiga fàbrica de maquinària agrícola de Tàrrega, com a símbol del seu arrelament al territori.

Anuncios
Música

UN PAS I NEU I UN PAS

Aquest cop i obrint més el ventall de crítiques, me n’atreveixo a fer una de musical. I per què no? Després que un amic m’ho preguntés ahir he decidit fer un pas endavant! I com que de passos va la cosa, vull destacar l’èxtasi que em provoca escoltar Anna Roig i l’ombre de ton chien. Ahir, dia de Sant Jordi, van aterrar a Bellpuig i jo com a seguidora que sóc del grup, allí vaig fer cap també!

L’espectacle del disc “Un pas i neu i un pas” té un component teatral important fruit del treball de direcció teatral dut a terme per Diego Lorca i Pako Merino de la companyia Titzina Teatro. En aquesta ocasió el grup aposta per no utilitzar massa coses a l’escenari i despullar-se una mica més. L’Anna ja canta descalça i aposta pels tocs naïf que acompanyen sempre a la banda.

El disc, el tercer de la banda de Vilafranca del Penedès, és un treball que ens evoca sensacions, paisatges i reflexions, amb una mirada més propera a la realitat i un ritme més reposat. Sempre curosos amb la seva posada en escena, l’aspecte visual pren més força que mai en la presentació en directe d’aquest treball. Concebut com a espectacle global, amb recursos manllevats de diferents arts escèniques, l’actuació d’Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien fou una experiència que transcendeix allò estrictament musical i depassa l’espai poètic. Una meravella!

Documentals·Música·Pel.lícules

LA MEUA VISIÓ DE AMY

Què puc dir d’Amy Winehouse que no s’hagi dit? Doncs després de veure el documental filmat per  Asif Kapadia em queda clar que la noia va tenir una vida “molt puta”. Sí, sí. Com a espectador ja saps el final de la història, evidentment, però et sents impotent davant els personatges que van apareixent al seu costat (sobretot quan li arriba l’èxit amb Back to black) i que no fan res per salvar-li la vida. Kapadia és molt subtil a l’hora de posicionar-se en aquesta història, perquè sí senyors, els narradors també diuen la seua!!! I és molt difícil no fer-ho en un cas tant flagrant com el del crepuscle de l’estrella del soul més coneguda dels darrers anys. El documental compta amb imatges inèdites d’arxiu i entrevistes a la malaguanyada estrella que es va apagant a mesura que els homes de la seua vida (Blake Fielder-Civil i el seu pare) la deixen de banda. Tots dos queden excel.lentment retratats al documental El que no es pot negar és que era una persona especial, amb una veu que matxaca sense pietat a Rihannes, Beyoncés i altres starlettes de l’espectacle i que el públic i els fans no deixaran que s’oblidi mai. DEP Amy