J’accuse

L’any nou ha arribat amb el nou títol de Polanski sota el braç. J’accuse (aquí traduïda com El oficial y el espía) denuncia la injustícia comesa contra el famós militar jueu Alfred Dreyfus, acusat d’espionatge en favor d’Alemanya. La pel·lícula del director francès ha guanyat recentement el segon premi més important del Festival de Cannes però s’ha vist envoltada d’una gran polèmica ja que una jove acusava el director d’haver abusat d’ella el 1975 quan tenia 18 anys i Polanski no va anar a recollir el guardó. Aquest fet retroalimenta el ja conegut passat pròfug del director que no pot posar els peus a EEUU per haver mantingut relacions sexuals amb una menor.

No ens desviem del tema del film, però res és casual ja que a la pel·lícula  s’hi pot trobar un paral·lelisme entre el judici mediàtic que envolta Polanski i el judici contra el capità de l’exèrcit francès acusat d’alta traïció amb proves falses. Una autèntica cacera de bruixes que avui es podria equiparar als linxaments que es duen a terme a les xarxes socials. Aquest cas ens recorda al de Woody Allen, perseguit i acusat a les xarxes per un cas prescrit, però no oblidat.

El cas Dreyfus va aparèixer en un pamflet històric d’Émile Zola, precisament el J’accuse del títol que va marcar una època. Una història d’espionatge, traïcions i odis que ens ressonen molt amb l’actualitat. Al capdavant del repartiment, Jean Dujardin, (amb un Òscar a la butxaca per The Artist) dóna vida de manera impecable al coronel Picquart. Se li reconeix el mèrit perquè és un comediant que ha d’estar absolutament impassible i fred com a militar de l’època. Picquart va desenredant la trama darrera de l’acusació de Richard Dreyfus, interpretat en aquest cas, per Louis Garrel. Un Garrel en plena eclosió ja que encadena un treball després d’un altre sense parar. Com a director de Un hombre fiel,  com a actor apareix en la última adaptació de Mujercitas (Greta Garwig) i ara sota les ordres de Polanski.

Tots dos broden els personatges que encarnen en aquest drama èpic de finals s.XIX perfectament ambientat en un Paris sobri, recte i autoritari que amaga sota l’estora les seves misèries d’estat. Hi ha una part del film més thriller, on Polanski fa magníficament allò que sap fer, angles buits, plans fugaços, personatges tancats entre despatxos… Tot per mostrar una burocràcia militar que vol mantenir el seu nom net tot i haver degradat a un oficial per alta traïció falsificant proves.

És aquest fet el que fa meravellosa aquesta pel·lícula, veure al llarg de les dues hores de metratge, la podridura del sistema a través dels despatxos militars; a l’espectador li falta l’aire perquè en tot moment es mostra una societat tancada que amaga el seu antisemitisme. Polanski tria la manera menys simpàtica de presentar aquest affair i se’n surt d’una manera òptima.

 

 

DEUTSCHLAND 83

Últimament me n’adono que cada cop m’interessa més la ficció basada en la història contemporània. Si l’altre dia parlava de El Puente de Los Espías, avui li toca el torn a la sèrie  Deutschland 83.   Aquesta minisèrie de vuit capítols té al centre de la història al jove Martin Rauch, un noi de l’Alemanya oriental que envien a Occident com a espia encobert per l’Stasi.  A partir d’aquí, Rauch que al primer capítol ja es destapa com un xiquet força espavilat s’endinsa en el món de l’espionatge, no sense generar conflictes familiars i personals ja que des de l’Stasi no s’estan de nimieses i l’apreten ficant, fins i tot, a la seua mare pel mig. És una sèrie que va in crescendo i que enganxa a l’espectador  perquè s’entrelliguen diverses trames que conflueixen en l’època històrica de la guerra freda.

Es tracta també de la primera sèrie alemanya que s’ha traduït a l’anglès per veure’s als Estats Units. La música hi juga un paper molt important ja que hi apareixen temes dels 80 estil «New Romantics» de Duran Duran, Eurythmics o bé New Order. A més, s’uneix a d’altres sèries d’espis que ara estan de moda com The Americans o bé The Game. Per cert, atents els seguidors de la primera perquè torna el proper març amb la quarta temporada de les aventures del matrimoni rus format per Keri Russell i Matthew Rys.

EL PUENTE DE LOS ESPÍAS

El darrer film de Steven Spielberg beu dels clàssics d’espies de tota la vida. Ho fa però, amb dos protagonistes en estat de gràcia com són Tom Hanks en el paper d’un advocat negociador nat i, per mi, la sorpresa de la pel.lícula que és l’actor britànic Mark Rylance. Vull parlar d’aquest majestuós actor descobert massa tard i que borda el paper d’espia soviètic descregut i bondadós que es guanya l’amistat de Hanks de per vida. Pel que fa al relat està perfectament definit i atreu a l’espectador que de seguida, si coneix la història recent, endevina fàcilment el que passarà. No obstant, tot i basar-se en fets reals, són els protagonistes els que mantenen la tensió de les negociacions fins al final. No deixeu d’anar-la a veure perquè a més es perfila com una de les favorites en la carrera cap als Oscar 2016. Per mi el que fa Spielberg en aquest film és reivindicar els valors i els principis de la gent més enllà dels convenis polítics internacionals. La Guerra Freda de fons i també les amenaces del Berlín de l’Est fan del Puente de los Espías un thriller d’espionatge imprescindible.

Aquí us deixo amb un petit tastet de la pel.lícula!