Vull fer menció en aquest blog d’aquest film perquè no deixa de ser una seqüela del que en realitat ens va endinsar en el món dels amics de Guillaume Canet. Sí ,sí, Petits mouchoirs va ser l’inici de tot. Gairebé una década després de Pequeñas mentiras sin importancia els que llavors estaven en la trentena ja llueixen arrugues però tant a la cara com al cor. Han envellit i ho han fet amb tots els problemes que comporta enfrontar-se a l’edat adulta.
En aquest cas el punt d’inflexió i que fa que es retrobin és el 60è aniversari del Max (François Cluzet) que té moltes coses a amagar i a qui, en un principi la sorpresa del retrobament no li fa ni punyetera gràcia. No obstant, el que queda clar un cop més és que l’important del film és que tots comprenguin que allò més important és l’amistat. I necessiten dues hores de metratge per arribar a aquesta conclusió… No obstant, si la primera part passa més sense pena ni glòria, la segona desencadena en una sèrie d’esdeveniments que emfasitzen aquesta importància de l’amistat.
A diferència de la primera pel·lícula, on els personatges es menteixen tota l’estona, aquí ja els trobes vivint en la veritat i parlant de les coses que havien amagat tots aquests anys. Parlar amb claredat és vital, segons Canet, per la parella, la colla d’amics i fins i tot la societat. No obstant, el film no es presenta com un drama ja que s’intenta que els personatges se’n vagin sortint dels seus problemes i conflictes vitals. HI ha tocs d’humor, música que tapa moltes vegades els problemes i la casa de Cap Ferret on la colla d’amics es va trobar fa 10 anys!!
Tot i la música, la duració excessiva i la poca originialitat de la proposta de Canet fa que el film no vagi més enllà d’una pel·lícula agradable que funciona com a entreteniment i que la salva la colla de genials actors que reuneix el cineasta i actor. Entre ells destaquen François Cluzet, Marion Cotillard, Benoît Magimel i Gilles Lelouche. També pendents de l’aparició sorpresa de Jean Dujardin… Estigueu atents i amusez-vous!!